viernes, 3 de octubre de 2014

Budapest



He tornat a somiar amb tu, Budapest.
Tanca'm i
fes-me lliure al
Bastió dels pescadors.

No n'hi ha canyes ni peixos,
hi ha esperança.
Dóna'm el teu cel rosa
i el gris del riu que et va partir en dos.
Fes-me teva, Budapest.


***

He vuelto a soñar contigo, Budapest.
Enciérrame y
hazme libre en el
Bastión de los Pescadores.
No hay cañas ni peces,
hay esperanza.
Dame tu cielo rosa
y el gris que te partió en dos.
Hazme tuya, Budapest.

miércoles, 25 de junio de 2014

Te vas


Te vas

Viento
árboles tristes
verte marchar.
Hojas perennes,
otras marchitas,
verte marchar.


Búhos dormidos,
sueño sin sueño
ver hojas volar.

Amanece
copos de nieve
chimenea
libros, y dejar de leer
porque te vas.

No tengo respuesta
tampoco la quiero
Mañana amanecerá
de nuevo
sin ti, entiendo.

Y espero 
un tremendo girasol.

Y sonrío hasta que duela
te duela
verme
deshojar otra primavera.

Patricia Piña

martes, 24 de junio de 2014

Nada.



Nada

Mandíbulas de escorpiones
de tierra azul mojada
envenenan los labios de agua
de quienes nadan en su océano.
Colas de lagartija revolotean
en las manos
de aquellos que sueñan con envolverlo todo
y es nada.
Nada es tiempo en la garganta del ruiseñor
que en su melodía canta
celebrando nada.
Restos de alas desplumadas
en una jaula
de nada.
Patricia Piña

 
Matar a un ruiseñor, La Placenta del Universo 2003.

martes, 17 de diciembre de 2013

Manos.




Se me eriza la piel cada vez que recuerdo sus manos.
 Y qué manos.
 Creo que nunca antes nadie me había tocado así.
 Le sentía dentro.
 Era como cuando Sol y Luna forman un eclipse.
 No sé, era como si me penetrara sin hacerlo.
Conseguía hacerme temblar con tan sólo rozarme.
 Enredaba sus manos en mi pelo y esnifaba mi perfume.
 Pero la yonki era yo.
Deseaba que me consumiera, que se apoderara de mí y me hiciera suya. Que jugara conmigo a su antojo y gimiera de placer. Satisfacerle, ser la dosis necesaria para crear adicción.
Sin exceso.
 Ser droga en pequeñas porciones.
 Y alimentarle. Llenarle de mí y dejar que desordene mi habitación y mi alma.
Ponerlo todos patas arriba y complacerle.
Y amanecer por la mañana.
Café y tostadas con mermelada.
Y después del desayuno, de vuelta a la cama.




jueves, 28 de noviembre de 2013

Como un libro.


Eres tan elegante... Siempre con traje, siempre impecable.
Tan duro por fuera y tan frágil por dentro... 
Tan explícito en cada una de tus palabras que hasta provocas miedo.
Tus historias... Tan detalladas, tan cuidadas.
Perfeccionadas cada una de tus palabras, cada trazo de la caligrafía de tus letras...
Te me antojas adicción incluso en tus páginas de tinta corrida, de párrafos tristes que no son más que el prólogo de futuras sonrisas.
Y es que despiertas en mí tanta curiosidad que no cabría ni en ocho estanterías.

Eres tan misterioso y tan delicado... Siempre provocando que quiera saber más... Y más... Y más.
Tengo la intención de conocer cada una de tus esquinas, de tus márgenes; de interpretar tus versos, tus aspiraciones y tus sueños.
Incluso de atravesarte el alma, de protagonizar tus páginas en blanco.
Quiero ser tu marcapáginas y tus puntos seguidos.
Y solo ser punto y final con la condición de ser el principio de algo nuevo, de más historias, de otras idas y venidas.



Patricia Piña,
con la colaboración de Theodore.

lunes, 23 de septiembre de 2013

Quan el somni es converteix en realitat.


Quan el somni es converteix en realitat. Quan la realitat es converteix en somni.

A vegades és sorprenent les voltes que dona la vida. Coses que donaves per segures, que pensaves que no podien canviar, de sobte desapareixen i sembla que mai hagin existit. Fets que creies impossibles, propis de la imaginació, passen a formar part de la realitat, del teu dia a dia.

Res és per sempre.
 Res és etern. 
Res és irrealitzable. 
Res és impossible... 
...quan somies.

Apareixes en el millor moment i, alhora, en el pitjor moment. Tot al teu voltant és com un somni. Com quan encara ets al llit sabent que en algun moment hauràs de despertar, i t’aferres als llençols intentant defugir el despertador una mica més. Però no es pot viure dels somnis, com tampoc es pot fugir de la realitat. Després de tot el que hem fet junts, i el que no hem fet... Després d’haver comptat totes les estrelles del firmament. Després de totes les paraules expressades amb la mirada, arriba el cop de gràcia que em fa posar els peus a terra i despertar-me del teu somni. La distància ens separa. Una distància que va més enllà de l’espai i el temps. Em bellugo entre el que és imaginari i el que és de veritat, difuminant la suau línia amb els meus peus descalços amb l’esperança de que tard o d’hora el somni i la realitat es tornin a unir, ni que sigui per un instant.

El temps passa, és inevitable. I quan més temps passa més pesa sobre un mateix. I l’únic que pots fer és decidir la forma de carregar aquest pes sobre les teves espatlles. Amb orgull i sense vergonya, o deixant que la càrrega defineixi la direcció de les teves passes, sense poder avançar cap allà on tu vols anar.

Però la por paralitza fins i tot als més valents. I si et deixes atrapar només et quedarà viure a través dels somnis. Viure una vida que no serà real.

Estàs dispost a pagar aquest preu?
e.
15/09/2013

viernes, 13 de septiembre de 2013

La chica que no sabía querer

Dicen que a querer no se aprender queriendo, sino por necesidad.
Una fría noche de verano, con el sonido de los truenos y la lluvia tras los cristales, se hizo una promesa: No sufrir por amor.
Y es que ella no sabe querer; compra ginebra y amor a partes iguales. ¿Será que el alcohol le sacia y no tiene esa necesidad de amar de la que algunos hablan?
Enfrente de la chimenea y con un libro de Agatha Christie ante sus ojos, lo cerró de golpe.
No podía dejar de pensar en otras cosas. Y es que ella es de todos y de ninguno.
Es libre. Sin dueño. Y esa libertad es la que probablemente le frustre.
No es que tenga la necesidad de 'pertenecer' a alguien, pero tanta libert/soled(ad) llega a hacer que se sienta débil.

¿Sabéis cuando tenéis ganas de vomitar y no sois capaces de arrojar toda la mierda que lleváis dentro? Siento la comparación, pero es algo similar.
Ella tiene mucho amor dentro. Y nadie a quien dárselo. Y eso es un problema. Cualquier día de estos revienta y vomita mariposas con purpurina y corazones de terciopelo.
Y a lo mejor es preferible. Qué coño va a saber ella, si no se ha enamorado en su vida. 
Ni quiere. O sí. No lo sabe. Nunca lo ha hecho.

Mientras tanto, irá esquivando el amor que le den y regalándolo a quien menos lo merezca.